A finals del segle XIX i principis del XX, Artés era un poble d’origen agrari que havia crescut molt gràcies a dos factors: la instal·lació de la fàbrica tèxtil dels Berenguer i l’expansió del conreu de la vinya. Aquests factors també conferien al poble una «personalitat» determinada, d’una banda era un poble dominat per una sola indústria, amb un ambient proper al de les colònies del riu Llobregat i, per una altra, els pagesos i els comerciants mantenien una certa independència respecte el poder de la fàbrica.
Artés, malgrat no tenir accés directe a l’energia hidràulica, la indústria tèxtil s’hi va mantenir durant el segle XIX per mitjà d’un modest grup de teixidors a domicili que estaven dirigits i controlats per petits empresaris com els Berenguer. A mesura que avançava el segle, gràcies a l’arribada dels telers mecànics, l’empresa dels Berenguer va construir una fàbrica al mateix nucli d’Artés, i més tard en va arrendar una altra amb energia hidràulica al Pont de Cabrianes per filar amb maquinària moderna. Així, cap al final del segle XIX, Can Berenguer ja feia el procés tèxtil complet: filava, teixia i acabava el cotó.
Al mateix temps, el conreu de la vinya experimentà un espectacular desenvolupament al poble en el període anterior a l’arribada de la fil·loxera a Catalunya, just quan la plaga estava afectant els ceps francesos. Aquesta activitat es complementava amb la industrial i ocupava una bona part de la mà d’obra masculina per mitjà de contractes de lloguer de vinyes a rabassa morta.
La conversió d’Artés en un nucli industrial s’ha d’explicar en relació amb la situació de la indústria catalana dels darrers deu anys del segle XIX i els vint primers del segle XX. La important conflictivitat obrera que va culminar en les vagues de 1890 va afavorir el desenvolupament de les colònies industrials com un sistema per garantir la pau social i gestionar una mà d’obra escassa i poc estable. Moltes fàbriques volien aconseguir aquest control social de la població obrera per disminuir els costos salarials sense patir conflictes.
Per tal que els obrers se sentissin protegits, la fàbrica pagava determinades obres o subvencionava accions al mateix poble. Aquest paternalisme industrial tenia la seva part positiva i, en molts casos, suplia el paper de l’administració pública. Però al mateix temps permetia un control del poder local, que derivava en pràctiques de caciquisme.
Els esmentats germans Berenguer i Sala actuaven de gerents de la fàbrica i representaven el caciquisme al poble. Els treballadors no es podia oposar a la seva voluntat per por de ser acomiadats de la fàbrica, atès que Can Berenguer tenia el monopoli en la demanda del treball industrial.
A les portes de la Revolta dels Burots, la fàbrica va arribar a tenir set-cents treballadors i els artesencs que no hi treballaven directament, com els pagesos i els comerciants, també se sentien amenaçats perquè hi tenien parents i perquè els seus ingressos depenien indirectament de Can Berenguer. Si algú es manifestava obertament contra les actuacions de l’empresa, o del govern municipal, s’havia d’enfrontar a un entramat de poders que anaven des del jutge al metge, entre d’altres càrrecs locals. La situació d’explotació es podia mantenir gràcies a un minuciós control social exercit des de la política, el jutjat o fins i tot l’església, atès que Antoni Berenguer Sala (llicenciat en teologia) hi tenia una gran influència.
El poder polític de Can Berenguer sobre la vida pública era absolut: controlava l’ajuntament i coaccionava els electors perquè votessin la Lliga Regionalista, partit que en teoria era contrari al caciquisme, però que s’aprofitava de la situació per assegurar-se la presència d’un diputat –en alguns casos el mateix Francesc Cambó– a les Corts de Madrid.
Com passava en molts altres pobles, la vida social dels homes es desenvolupava als bars i cafès. Hi havia un públic més contestatari que es reunia al cafè «d’esquerres», que a Artés era el Cafè Nou de la Barquera, local social de l’Orfeó. El col·lectiu més connivent amb la situació política imperant, es reunia al Casino, el cafè «de dretes» que representava una ideologia més conservadora, amb influències catòliques, carlines o monàrquiques. Aquest local estava situat a l’encreuament del carrer Rocafort i la carretera de Calders, on hi havia hagut la Cooperativa. El Casino rebia ajuts econòmics de Can Berenguer.
Els poders del poble ja feia temps que malfiaven de les activitats de l’Orfeó i de la ideologia dels seus membres, i tot plegat va desembocar en un episodi de conflicte esdevingut el 1906, quan va explotar una bomba al Casino que va causar danys materials. Els rumors de l’època expliquen que els esbirros dels cacics van posar la bomba al Casino per poder inculpar alguns obrers de l’Orfeó que van ser detinguts.
Tal com hem apuntat anteriorment, una branca molt important del poder públic dominada pels germans Berenguer era la religiosa. Anton Berenguer, germà dels directius de l’empresa i conegut popularment amb el sobrenom de «Pota Negra» (es deia que era un caçador d’herències de vídues amb dificultats i que empaitava les noies) era un religiós de gran influència. Des de l’església es va jugar un paper molt important en la política local. Hom diu que va ser un dels màxims instigadors de la destrucció del l’església vella. Se suposa que fou perquè no volia que els feligresos mantinguessin el costum d’assistir a missa a l’església romànica de la Plaça Vella i s’assistís a les celebracions de la nova església que la família Berenguer havia cofinançat al sector nou del poble.
La pràctica del paternalisme industrial subordinava més el municipi a Can Berenguer. El control i la generositat solen implicar una obediència cap al benefactor, i això genera dos tipus de visions, la dels crítics i la dels agraïts, que veuen el caciquisme com una bona relació amb el poder i el paternalisme com una manera d’apaivagar els conflictes entre el treball i el capital. En aquesta situació, els salaris dels obrers eren relativament baixos, però l’empresa els podia justificar amb les inversions que feia al poble.
Hi ha moltes mostres del paternalisme exercit per Can Berenguer. Un moment culminant es produí el 1907 amb el nomenament de Josep, Casimir i Francesc Clapers Berenguer com a fills adoptius del poble en agraïment pels donatius que havien fet per a la construcció del nou ajuntament i per al material de les escoles. El paternalisme consistia sovint en solucionar problemes de la hisenda local. En trobem casos constants a partir d’aquest any. El desembre de 1907 van avançar diners per condicionar els camins malmesos per un temporal de la tardor; el 1908 la fàbrica va avançar un crèdit de 3.500 pessetes per a les obres de l’ajuntament i les escoles, a retornar en dos anys i sense interessos; Casimir Clapers va fer donació de la quarta edició del Diccionario de la Administración Española a l’ajuntament i aquell mateix any cedia un terreny a la plaça del Dr. Pujador, davant la nova església; el 1914 es feien càrrec dels premis que es repartien a la festa de les escoles nacionals; el 1916 subvencionaren part del cost dels 4.000 kg de sulfat de coure que es repartí entre els pagesos, a més bon preu. Aquest acte fou reflectit de la manera següent en el diari conservador manresà El Pla de Bages: «quals senyors (Nebots de Berenguer) són molt felicitats per la seva bona voluntat en pro dels pagesos que tindran motius una vegada més d’agraïment envers dits senyors».
Can Berenguer feia que Artés semblés, cada vegada més, una colònia industrial. No obstant això, Artés és un exemple clar de poble agrícola que es va desenvolupar gràcies a la combinació d’una indústria cotonera potent i d’una agricultura que augmentà espectacularment en extensió i en beneficis gràcies al conreu de la vinya durant el darrer terç dels segle XIX. Per això, es pot afirmar que el poble mantenia unes diferències importants amb les colònies, com les que expliquem a continuació.
La primera és que a les colònies industrials les terres eren dels amos de la fàbrica mentre que a Artés la terra pertanyia a un reduït grup de pagesos que tenia masos. Les vinyes, les treballava un nombrós grup de pagesos que gairebé no tenia propietats amb contractes a rabassa morta. Els rabassaires no tenien relació directa amb la fàbrica, però la majoria tenien l’esposa, o altres membres de la família, treballant-hi. De fet, l’elevat percentatge de dones a les fàbriques tèxtils només es pot explicar pel fet que els homes tenien una feina alternativa, com la del camp en el cas d’Artés. La generositat dels propietaris de la fàbrica vers els rabassaires –com en el cas de l’esmentada subvenció pel sulfat de coure– s’explica perquè la seva feina representava el complement del salari familiar de les treballadores de la fàbrica. Ser rabassaire o masover suposava que la família depenia només en part de la fàbrica. Aquesta relació explica l’estreta col·laboració del col·lectiu de pagesos en la revolta de 1917.
La segona diferència important es detecta en el sector del comerç. Les colònies solien tenir un economat on els treballadors podien comprar productes més barats que el preu de mercat. A Artés els comerciants eren petits empresaris independents que fixaven els preus per poder viure dels beneficis obtinguts. Això feia que el preu dels articles no fos gaire diferent respecte als nuclis urbans. La clientela d’aquests comerciants estava formada pels treballadors de les fàbriques i els pagesos del poble. Els economats de les colònies mantenien els preus més baixos que als nuclis urbans perquè els obrers de les colònies cobraven un salari inferior: el descompte de l’economat suposava una mena de pagament en espècie. Suposem que Artés els sous eren comparables als de les colònies però els preus eren equiparables als de les ciutats, cosa que implicava que els artesencs tinguessin menys poder adquisitiu. D’altra banda, el fet que les botigues no fossin propietat de la fàbrica era positiu, ja que els comerciants eren un altre sector de població amb una certa autonomia respecte a l’empresa. Aquesta situació va permetre que els mateixos botiguers s’oposessin a l’augment del tribut de consums (burots) del 15 d’octubre de 1916, per mitjà d’una carta de protesta adreçada a l’Ajuntament.
El poder de l’única fàbrica important del poble es manifestava especialment en el domini de la política local. L’ajuntament d’Artés, com molts d’altres de Catalunya, era escollit en unes eleccions falsejades en què els votants eren acompanyats pels directors, encarregats i majordoms de la fàbrica que els facilitaven la papereta de la candidatura que havien de votar. Si algú no seguia el joc, corria el perill de ser acomiadat.
1
A finals del segle XIX i principis del XX, Artés era un poble d’origen agrari que havia crescut molt gràcies a dos factors: la instal·lació de la fàbrica tèxtil dels Berenguer i l’expansió del conreu de la vinya. Aquests factors també conferien al poble una «personalitat» determinada, d’una banda era un poble dominat per una sola indústria, amb un ambient proper al de les colònies del riu Llobregat i, per una altra, els pagesos i els comerciants mantenien una certa independència respecte el poder de la fàbrica.
Artés, malgrat no tenir accés directe a l’energia hidràulica, la indústria tèxtil s’hi va mantenir durant el segle XIX per mitjà d’un modest grup de teixidors a domicili que estaven dirigits i controlats per petits empresaris com els Berenguer. A mesura que avançava el segle, gràcies a l’arribada dels telers mecànics, l’empresa dels Berenguer va construir una fàbrica al mateix nucli d’Artés, i més tard en va arrendar una altra amb energia hidràulica al Pont de Cabrianes per filar amb maquinària moderna. Així, cap al final del segle XIX, Can Berenguer ja feia el procés tèxtil complet: filava, teixia i acabava el cotó.
Al mateix temps, el conreu de la vinya experimentà un espectacular desenvolupament al poble en el període anterior a l’arribada de la fil·loxera a Catalunya, just quan la plaga estava afectant els ceps francesos. Aquesta activitat es complementava amb la industrial i ocupava una bona part de la mà d’obra masculina per mitjà de contractes de lloguer de vinyes a rabassa morta.
La conversió d’Artés en un nucli industrial s’ha d’explicar en relació amb la situació de la indústria catalana dels darrers deu anys del segle XIX i els vint primers del segle XX. La important conflictivitat obrera que va culminar en les vagues de 1890 va afavorir el desenvolupament de les colònies industrials com un sistema per garantir la pau social i gestionar una mà d’obra escassa i poc estable. Moltes fàbriques volien aconseguir aquest control social de la població obrera per disminuir els costos salarials sense patir conflictes.
Per tal que els obrers se sentissin protegits, la fàbrica pagava determinades obres o subvencionava accions al mateix poble. Aquest paternalisme industrial tenia la seva part positiva i, en molts casos, suplia el paper de l’administració pública. Però al mateix temps permetia un control del poder local, que derivava en pràctiques de caciquisme.
Els esmentats germans Berenguer i Sala actuaven de gerents de la fàbrica i representaven el caciquisme al poble. Els treballadors no es podia oposar a la seva voluntat per por de ser acomiadats de la fàbrica, atès que Can Berenguer tenia el monopoli en la demanda del treball industrial.
A les portes de la Revolta dels Burots, la fàbrica va arribar a tenir set-cents treballadors i els artesencs que no hi treballaven directament, com els pagesos i els comerciants, també se sentien amenaçats perquè hi tenien parents i perquè els seus ingressos depenien indirectament de Can Berenguer. Si algú es manifestava obertament contra les actuacions de l’empresa, o del govern municipal, s’havia d’enfrontar a un entramat de poders que anaven des del jutge al metge, entre d’altres càrrecs locals. La situació d’explotació es podia mantenir gràcies a un minuciós control social exercit des de la política, el jutjat o fins i tot l’església, atès que Antoni Berenguer Sala (llicenciat en teologia) hi tenia una gran influència.
El poder polític de Can Berenguer sobre la vida pública era absolut: controlava l’ajuntament i coaccionava els electors perquè votessin la Lliga Regionalista, partit que en teoria era contrari al caciquisme, però que s’aprofitava de la situació per assegurar-se la presència d’un diputat –en alguns casos el mateix Francesc Cambó– a les Corts de Madrid.
Com passava en molts altres pobles, la vida social dels homes es desenvolupava als bars i cafès. Hi havia un públic més contestatari que es reunia al cafè «d’esquerres», que a Artés era el Cafè Nou de la Barquera, local social de l’Orfeó. El col·lectiu més connivent amb la situació política imperant, es reunia al Casino, el cafè «de dretes» que representava una ideologia més conservadora, amb influències catòliques, carlines o monàrquiques. Aquest local estava situat a l’encreuament del carrer Rocafort i la carretera de Calders, on hi havia hagut la Cooperativa. El Casino rebia ajuts econòmics de Can Berenguer.
Els poders del poble ja feia temps que malfiaven de les activitats de l’Orfeó i de la ideologia dels seus membres, i tot plegat va desembocar en un episodi de conflicte esdevingut el 1906, quan va explotar una bomba al Casino que va causar danys materials. Els rumors de l’època expliquen que els esbirros dels cacics van posar la bomba al Casino per poder inculpar alguns obrers de l’Orfeó que van ser detinguts.
Tal com hem apuntat anteriorment, una branca molt important del poder públic dominada pels germans Berenguer era la religiosa. Anton Berenguer, germà dels directius de l’empresa i conegut popularment amb el sobrenom de «Pota Negra» (es deia que era un caçador d’herències de vídues amb dificultats i que empaitava les noies) era un religiós de gran influència. Des de l’església es va jugar un paper molt important en la política local. Hom diu que va ser un dels màxims instigadors de la destrucció del l’església vella. Se suposa que fou perquè no volia que els feligresos mantinguessin el costum d’assistir a missa a l’església romànica de la Plaça Vella i s’assistís a les celebracions de la nova església que la família Berenguer havia cofinançat al sector nou del poble.
La pràctica del paternalisme industrial subordinava més el municipi a Can Berenguer. El control i la generositat solen implicar una obediència cap al benefactor, i això genera dos tipus de visions, la dels crítics i la dels agraïts, que veuen el caciquisme com una bona relació amb el poder i el paternalisme com una manera d’apaivagar els conflictes entre el treball i el capital. En aquesta situació, els salaris dels obrers eren relativament baixos, però l’empresa els podia justificar amb les inversions que feia al poble.
Hi ha moltes mostres del paternalisme exercit per Can Berenguer. Un moment culminant es produí el 1907 amb el nomenament de Josep, Casimir i Francesc Clapers Berenguer com a fills adoptius del poble en agraïment pels donatius que havien fet per a la construcció del nou ajuntament i per al material de les escoles. El paternalisme consistia sovint en solucionar problemes de la hisenda local. En trobem casos constants a partir d’aquest any. El desembre de 1907 van avançar diners per condicionar els camins malmesos per un temporal de la tardor; el 1908 la fàbrica va avançar un crèdit de 3.500 pessetes per a les obres de l’ajuntament i les escoles, a retornar en dos anys i sense interessos; Casimir Clapers va fer donació de la quarta edició del Diccionario de la Administración Española a l’ajuntament i aquell mateix any cedia un terreny a la plaça del Dr. Pujador, davant la nova església; el 1914 es feien càrrec dels premis que es repartien a la festa de les escoles nacionals; el 1916 subvencionaren part del cost dels 4.000 kg de sulfat de coure que es repartí entre els pagesos, a més bon preu. Aquest acte fou reflectit de la manera següent en el diari conservador manresà El Pla de Bages: «quals senyors (Nebots de Berenguer) són molt felicitats per la seva bona voluntat en pro dels pagesos que tindran motius una vegada més d’agraïment envers dits senyors».
Can Berenguer feia que Artés semblés, cada vegada més, una colònia industrial. No obstant això, Artés és un exemple clar de poble agrícola que es va desenvolupar gràcies a la combinació d’una indústria cotonera potent i d’una agricultura que augmentà espectacularment en extensió i en beneficis gràcies al conreu de la vinya durant el darrer terç dels segle XIX. Per això, es pot afirmar que el poble mantenia unes diferències importants amb les colònies, com les que expliquem a continuació.
La primera és que a les colònies industrials les terres eren dels amos de la fàbrica mentre que a Artés la terra pertanyia a un reduït grup de pagesos que tenia masos. Les vinyes, les treballava un nombrós grup de pagesos que gairebé no tenia propietats amb contractes a rabassa morta. Els rabassaires no tenien relació directa amb la fàbrica, però la majoria tenien l’esposa, o altres membres de la família, treballant-hi. De fet, l’elevat percentatge de dones a les fàbriques tèxtils només es pot explicar pel fet que els homes tenien una feina alternativa, com la del camp en el cas d’Artés. La generositat dels propietaris de la fàbrica vers els rabassaires –com en el cas de l’esmentada subvenció pel sulfat de coure– s’explica perquè la seva feina representava el complement del salari familiar de les treballadores de la fàbrica. Ser rabassaire o masover suposava que la família depenia només en part de la fàbrica. Aquesta relació explica l’estreta col·laboració del col·lectiu de pagesos en la revolta de 1917.
La segona diferència important es detecta en el sector del comerç. Les colònies solien tenir un economat on els treballadors podien comprar productes més barats que el preu de mercat. A Artés els comerciants eren petits empresaris independents que fixaven els preus per poder viure dels beneficis obtinguts. Això feia que el preu dels articles no fos gaire diferent respecte als nuclis urbans. La clientela d’aquests comerciants estava formada pels treballadors de les fàbriques i els pagesos del poble. Els economats de les colònies mantenien els preus més baixos que als nuclis urbans perquè els obrers de les colònies cobraven un salari inferior: el descompte de l’economat suposava una mena de pagament en espècie. Suposem que Artés els sous eren comparables als de les colònies però els preus eren equiparables als de les ciutats, cosa que implicava que els artesencs tinguessin menys poder adquisitiu. D’altra banda, el fet que les botigues no fossin propietat de la fàbrica era positiu, ja que els comerciants eren un altre sector de població amb una certa autonomia respecte a l’empresa. Aquesta situació va permetre que els mateixos botiguers s’oposessin a l’augment del tribut de consums (burots) del 15 d’octubre de 1916, per mitjà d’una carta de protesta adreçada a l’Ajuntament.
El poder de l’única fàbrica important del poble es manifestava especialment en el domini de la política local. L’ajuntament d’Artés, com molts d’altres de Catalunya, era escollit en unes eleccions falsejades en què els votants eren acompanyats pels directors, encarregats i majordoms de la fàbrica que els facilitaven la papereta de la candidatura que havien de votar. Si algú no seguia el joc, corria el perill de ser acomiadat.