Paral·lelament, a les acaballes del segle XIX i a principis del XX Artés, com molts altres pobles, havia de construir un nou sistema de distribució d’aigua potable. L’augment de població i la inexistència de clavegueram havien convertit en insalubre l’aigua dels pous. Les aigües potables rebien filtracions dels pous morts i, a més, en algunes èpoques escassejava. Des del 1873, es té constància de la dificultat d’extreure aigua del pou del carrer Sant Víctor –que popularment era conegut per carrer del Pou– a causa de la seva fondària.
La primera xarxa de fonts públiques fou construïda el 1889 quan es presentà a l’Ajuntament Mateo Mateu Velloch amb la proposta de transportar les aigües de la riera de Malrubí per mitjà de canonades i situar una font al Raval i una altra, anomenada Trinitat, a les «cases noves». Però el 1897 la quantitat d’aigua ja era insuficient i es tornà a plantejar la construcció d’un nou sistema de subministrament.
El 1913 el problema encara no s’havia resolt i el cabal de la riera de Malrubí era insuficient per abastir el poble i la fàbrica de Can Berenguer alhora. Per això, l’ajuntament va creure necessari trobar una solució més definitiva al problema de la manca d’aigua.
L’ajuntament s’interessà per les aigües de Sant Joan d’Oló (mas La Riera) i negocià amb Mansuet Morató la seva cessió. La comissió encarregada de les negociacions estava formada per Domingo Berenguer, director de la fàbrica; Marcel·lí Soler i el regidor Josep Genescà. La documentació que recull els tractes entre Mansuet Morató i l’ajuntament mostra algunes irregularitats que fan pensar en possibles manipulacions.
L’alternativa fou l’abastament d’aigües de la riera Gavarresa al seu pas pel terme d’Avinyó, concretament en una finca d’Antoni Abadal, un dels grans propietaris d’aquest poble i diputat provincial de la Lliga Regionalista pel partit de Manresa-Berga.
Quan finalment es va dur a terme les obres de canalització i l’aigua va arribar al poble el 1915 es descobrí que no era adequada per al consum. Els artesencs se n’adonaren ràpidament en els usos més quotidians: no arribava al punt d’ebullició per l’excés de sals que contenia, no servia per regar perquè tenia massa calç i, fins i tot, no servia per a diversos usos industrials.
La portada d’aigües va resultar un fracàs i una inversió inútil. L’ajuntament havia calculat la venda de més de cent plomes a particulars i es creu que no s’aconseguí tal quantitat d’abonats. L’ajuntament va haver d’assumir un préstec de 125.000 pessetes i això li ocasionà un dèficit de 5.000 pessetes en els comptes d’aquell any. La solució per eixugar el deute en el futur passava per augmentar la pressió fiscal als artesencs. Així, l’ajuntament va decidir de canviar la manera de cobrar el tribut de consums per tal d’augmentar-ne la recaptació i, en comptes del tradicional repartiment veïnal, va determinar posar uns burots –unes casetes amb uns guardes– per cobrar un recàrrec sobre les mercaderies de menjar, beure i cremar.
El cobrament per burots suposava un augment directe dels preus dels productes de primera necessitat que entraven o sortien del poble. A més, disminuïa el marge de negoci dels botiguers, que no podien apujar gaire els preus perquè als treballadors ja els costava prou pagar els preus anteriors. Per tant, la imposició d’aquest tribut suposava una disminució del poder adquisitiu de la majoria de la població mentre que les famílies més adinerades en sortien més ben parades que amb el repartiment veïnal. Aquest efecte és típic dels impostos indirectes, que graven productes que consumeix tota la població i, en proporció, perjudiquen més les famílies treballadores que les potentades.
2
Paral·lelament, a les acaballes del segle XIX i a principis del XX Artés, com molts altres pobles, havia de construir un nou sistema de distribució d’aigua potable. L’augment de població i la inexistència de clavegueram havien convertit en insalubre l’aigua dels pous. Les aigües potables rebien filtracions dels pous morts i, a més, en algunes èpoques escassejava. Des del 1873, es té constància de la dificultat d’extreure aigua del pou del carrer Sant Víctor –que popularment era conegut per carrer del Pou– a causa de la seva fondària.
La primera xarxa de fonts públiques fou construïda el 1889 quan es presentà a l’Ajuntament Mateo Mateu Velloch amb la proposta de transportar les aigües de la riera de Malrubí per mitjà de canonades i situar una font al Raval i una altra, anomenada Trinitat, a les «cases noves». Però el 1897 la quantitat d’aigua ja era insuficient i es tornà a plantejar la construcció d’un nou sistema de subministrament.
El 1913 el problema encara no s’havia resolt i el cabal de la riera de Malrubí era insuficient per abastir el poble i la fàbrica de Can Berenguer alhora. Per això, l’ajuntament va creure necessari trobar una solució més definitiva al problema de la manca d’aigua.
L’ajuntament s’interessà per les aigües de Sant Joan d’Oló (mas La Riera) i negocià amb Mansuet Morató la seva cessió. La comissió encarregada de les negociacions estava formada per Domingo Berenguer, director de la fàbrica; Marcel·lí Soler i el regidor Josep Genescà. La documentació que recull els tractes entre Mansuet Morató i l’ajuntament mostra algunes irregularitats que fan pensar en possibles manipulacions.
L’alternativa fou l’abastament d’aigües de la riera Gavarresa al seu pas pel terme d’Avinyó, concretament en una finca d’Antoni Abadal, un dels grans propietaris d’aquest poble i diputat provincial de la Lliga Regionalista pel partit de Manresa-Berga.
Quan finalment es va dur a terme les obres de canalització i l’aigua va arribar al poble el 1915 es descobrí que no era adequada per al consum. Els artesencs se n’adonaren ràpidament en els usos més quotidians: no arribava al punt d’ebullició per l’excés de sals que contenia, no servia per regar perquè tenia massa calç i, fins i tot, no servia per a diversos usos industrials.
La portada d’aigües va resultar un fracàs i una inversió inútil. L’ajuntament havia calculat la venda de més de cent plomes a particulars i es creu que no s’aconseguí tal quantitat d’abonats. L’ajuntament va haver d’assumir un préstec de 125.000 pessetes i això li ocasionà un dèficit de 5.000 pessetes en els comptes d’aquell any. La solució per eixugar el deute en el futur passava per augmentar la pressió fiscal als artesencs. Així, l’ajuntament va decidir de canviar la manera de cobrar el tribut de consums per tal d’augmentar-ne la recaptació i, en comptes del tradicional repartiment veïnal, va determinar posar uns burots –unes casetes amb uns guardes– per cobrar un recàrrec sobre les mercaderies de menjar, beure i cremar.
El cobrament per burots suposava un augment directe dels preus dels productes de primera necessitat que entraven o sortien del poble. A més, disminuïa el marge de negoci dels botiguers, que no podien apujar gaire els preus perquè als treballadors ja els costava prou pagar els preus anteriors. Per tant, la imposició d’aquest tribut suposava una disminució del poder adquisitiu de la majoria de la població mentre que les famílies més adinerades en sortien més ben parades que amb el repartiment veïnal. Aquest efecte és típic dels impostos indirectes, que graven productes que consumeix tota la població i, en proporció, perjudiquen més les famílies treballadores que les potentades.