L’esclat d’una revolta popular –per modesta que sigui– no és un fenomen que es produeixi fàcilment. Alguns historiadors que han estudiat aquesta mena de conflictes consideren que hi ha d’haver múltiples factors que convergeixen en algun esdeveniment concret. En el cas d’Artés, aquest va ser l’entrada en vigor de l’impost dels burots.
Quan l’ajuntament va voler cobrar l’impost dels burots per eixugar el dèficit causat per una gestió desastrosa com a conseqüència de la portada d’aigües, l’equilibri social es va trencar. Cal tenir present que, com a teló de fons de les economies artesenques –i catalanes–, hem de situar el gran augment de preus que es va produir a tot el país derivat de la I Guerra Mundial (1914-1918). I concretament, sobre els productes de primera necessitat. El poder adquisitiu de la població treballadora d’Artés va disminuir en un 20% durant el 1916. Aquesta situació es va convertir en una bomba de rellotgeria quan s’optà per recaptar l’impost de consums per via directa.
En aquest clima de tensió, s’havia de celebrar la fira d’Artés, que en aquella època es feia l’1 de gener. Aquell dia les autoritats no es van atrevir a cobrar l’impost i ho van aplaçar per al dia 2. Els comerciants estaven indignats perquè l’endemà els burots començarien a cobrar la taxa de consums i van convocar una reunió, aquella mateixa nit, al Cafè Vell. L’hagueren de fer mig amagats i, just quan començaven a parlar, s’hi van presentar alguns agents del poder local per obligar-los a acabar la reunió. D’entrada obeïren l’ordre, però dissimuladament van quedar d’acord per continuar la reunió en un indret a la vora de la riera Gavarresa. Al voltant de les 10 de la nit es tornaren a trobar, suportant un fred terrible i com autèntics conspiradors. Finalment, acordaren que l’endemà no obririen les seves botigues.
El dimarts 2 de gener de 1917, quan els burots havien de començar a funcionar, Artés es va despertar amb totes les botigues i comerços tancats, amb l’excepció de dues del mateix amo, que no podien seguir la conspiració. Més tard, van haver de tancar sota l’amenaça de ser apedregades pels nens. Els poders locals intentaren, inútilment, evitar el tancament dels establiments. Mentrestant, la protesta es va generalitzar i grups de quitxalla empesos pels seus pares apedregaren les casetes dels burots, mentre altres es dirigien al camp demanant als pagesos que se sumessin a la mobilització.
Cap al migdia, una multitud de gent va envoltar la fàbrica de Can Berenguer i els set-cents treballadors i treballadores van abandonar els seus llocs de treball per unir-se a la revolta. La fàbrica quedava paralitzada i el caciquisme d’Artés es posava definitivament en entredit.
Una gentada es va concentrar davant dels burots cridant ¡Fora els burots! ¡Fora l’Ajuntament! Mentre els manifestants apedregaven les casetes, els dos cobradors dels burots van refugiar-se en una casa (suposem al carrer Rocafort on després hi hagué la caserna de la Guàrdia Civil). Aleshores, el poble arrauxat va aconseguir retenir-los i els van acompanyar fins a Calders per fer-los fora de la vila. La multitud, en tornar, va incendiar les caselles de la Plaça Faura, on es considera que hi havia la caseta central dels burots. En l’incendi, també van ser cremades les caselles per vendre carn, que l’ajuntament havia decidit instal·lar a la Plaça Faura al gener de 1911 per centralitzar-ne la venda.
Les autoritats d’Artés, impotents davant la magnitud dels fets, demanaren reforços a la Guàrdia Civil de Manresa, de Barcelona, i als mossos d’esquadra dels pobles veïns. Les forces d’ordre públic que arribaven al poble es veien impotents per calmar els manifestants.
L’alcalde Serrat, amb dificultats, va aconseguir reunir el govern municipal i sembla que durant la sessió extraordinària predominà la proposta de presentar la dimissió en bloc. Aquest acord es va comunicar de manera més o menys secreta a alguns individus de la població i la notícia es va estendre per Artés molt ràpidament. Això va pacificar els ànims i l’avalot va minvar, molta gent es va retirar cap a casa i la nit va passar amb relativa tranquil·litat.
El dia 3 de gener es va mantenir la protesta en espera d’esdeveniments que aclarissin la situació. Les botigues continuaven tancades, els set-cents treballadors de Can Berenguer no assistiren a la fàbrica i els pagesos es mantenien units a la protesta sense treballar. Aleshores es va fer córrer la notícia pel poble que se celebraria un acte públic a un cafè. Es va celebrar amb un públic indignat que omplia l’establiment de gom a gom. Durant l’acte es va deliberar contra els burots i contra l’ajuntament i s’acordà dirigir-se a la casa de la vila en manifestació per demanar responsabilitats a les autoritats locals. Al cap de poc, davant l’ajuntament hi havia una gentada que cridava: ¡Fora l’Ajuntament! ¡Fora els consums! A continuació, l’alcalde va comunicar que ja havia dimitit i que el Govern Civil enviava un delegat per resoldre la qüestió.
Acabada l’entrevista, molts treballadors del tèxtil es reuniren i acordaren fundar una Associació Obrera per defensar els seus interessos. Bona part dels que s’apuntaren eren treballadors de Can Berenguer. Fins aquell moment, la fàbrica només tenia relació amb els fets perquè s’havia paralitzat per recolzar la protesta, però a partir d’aquest moment la revolta pren un caire més social. L’avalot puntual contra un nou impost i contra la gestió de l’ajuntament, es va convertint en un episodi de lluita obrera contra l’explotació que exercia l’única empresa del poble. L’horitzó de llibertat que havia obert la protesta permetia lluitar per unes condicions de treball i per uns salaris més dignes.
Mentrestant, i tornant a l’esfera política, es va constituir un comissió popular encarregada de fer les gestions oportunes per aconseguir un govern municipal independent del poder caciquista. La comissió estava formada per Lluís Galobardes, Josep Ballús, Josep Gibert, Josep Berenguer, Pere Capdevila, Salvador Galobart; Manuel Ponsa, Josep Datzira i Lluís Vidal, i els acompanyava el Dr. Claudi Sala, fill d’Artés i un dels màxims dirigents a l’ombra de la revolta.
En espera de la solució al conflicte, es mantenien els principals signes de protesta. El dia 4 de gener, les botigues només van obrir de 7 a 9 del matí perquè la gent pogués comprar el més necessari. Els treballadors van continuar sense assistir a la fàbrica. A les 8 del matí la comissió se’n va anar a Barcelona per negociar amb les autoritats, mentre arribava a Artés un delegat del Govern Civil que prometia el canvi d’ajuntament i que els consums no es cobrarien pel sistema de burots. Davant d’aquestes explicacions es va acordar que l’endemà obririen les botigues i es tornaria a treballar a la fàbrica. Per celebrar el retorn a la normalitat amb millors perspectives, aquella nit es va celebrar un ball amb una orquestra contractada per subscripció popular.
El 5 de gener, amb el retorn d’una relativa normalitat a Artés, el dimissionari alcalde Joaquim Serrat fou convocat pel Govern Civil per reunir-se amb la comissió del poble que ja era a Barcelona.
Per uns dies, diverses publicacions de tot Catalunya es va fer ressò del que succeïa al municipi. Mitjans d’informació tant importants com el Diario de Barcelona van fer un seguiment més o menys continuat dels fets i va publicar unes línies redactades per la comissió en les que s’explicaven els motius de la revolta (17-I-1917). Cal remarcar l’actuació d’aquest diari, ja que era conegut per mantenir una ideologia obertament carlina i conservadora impulsada des de la família Brusi, la propietària del mitjà. Altres mitjans que se’n feren ressò van ser El Poble Català –lligat al republicanisme nacionalista d’esquerres–, i El Diluvio, de tendència progressista i anticlarical. A la comarca els fets van ser seguits per La Reforma de Manresa, El Demócrata, La Montaña Republicana i el diari conservador de la Lliga Regionalista, El Pla de Bages.
De manera estricta, la revolta s’acaba aquí, però aquest fets de primers de gener de 1917 van obrir el camí per acabar amb el caciquisme i el monopoli de Can Berenguer.
3
L’esclat d’una revolta popular –per modesta que sigui– no és un fenomen que es produeixi fàcilment. Alguns historiadors que han estudiat aquesta mena de conflictes consideren que hi ha d’haver múltiples factors que convergeixen en algun esdeveniment concret. En el cas d’Artés, aquest va ser l’entrada en vigor de l’impost dels burots.
Quan l’ajuntament va voler cobrar l’impost dels burots per eixugar el dèficit causat per una gestió desastrosa com a conseqüència de la portada d’aigües, l’equilibri social es va trencar. Cal tenir present que, com a teló de fons de les economies artesenques –i catalanes–, hem de situar el gran augment de preus que es va produir a tot el país derivat de la I Guerra Mundial (1914-1918). I concretament, sobre els productes de primera necessitat. El poder adquisitiu de la població treballadora d’Artés va disminuir en un 20% durant el 1916. Aquesta situació es va convertir en una bomba de rellotgeria quan s’optà per recaptar l’impost de consums per via directa.
En aquest clima de tensió, s’havia de celebrar la fira d’Artés, que en aquella època es feia l’1 de gener. Aquell dia les autoritats no es van atrevir a cobrar l’impost i ho van aplaçar per al dia 2. Els comerciants estaven indignats perquè l’endemà els burots començarien a cobrar la taxa de consums i van convocar una reunió, aquella mateixa nit, al Cafè Vell. L’hagueren de fer mig amagats i, just quan començaven a parlar, s’hi van presentar alguns agents del poder local per obligar-los a acabar la reunió. D’entrada obeïren l’ordre, però dissimuladament van quedar d’acord per continuar la reunió en un indret a la vora de la riera Gavarresa. Al voltant de les 10 de la nit es tornaren a trobar, suportant un fred terrible i com autèntics conspiradors. Finalment, acordaren que l’endemà no obririen les seves botigues.
El dimarts 2 de gener de 1917, quan els burots havien de començar a funcionar, Artés es va despertar amb totes les botigues i comerços tancats, amb l’excepció de dues del mateix amo, que no podien seguir la conspiració. Més tard, van haver de tancar sota l’amenaça de ser apedregades pels nens. Els poders locals intentaren, inútilment, evitar el tancament dels establiments. Mentrestant, la protesta es va generalitzar i grups de quitxalla empesos pels seus pares apedregaren les casetes dels burots, mentre altres es dirigien al camp demanant als pagesos que se sumessin a la mobilització.
Cap al migdia, una multitud de gent va envoltar la fàbrica de Can Berenguer i els set-cents treballadors i treballadores van abandonar els seus llocs de treball per unir-se a la revolta. La fàbrica quedava paralitzada i el caciquisme d’Artés es posava definitivament en entredit.
Una gentada es va concentrar davant dels burots cridant ¡Fora els burots! ¡Fora l’Ajuntament! Mentre els manifestants apedregaven les casetes, els dos cobradors dels burots van refugiar-se en una casa (suposem al carrer Rocafort on després hi hagué la caserna de la Guàrdia Civil). Aleshores, el poble arrauxat va aconseguir retenir-los i els van acompanyar fins a Calders per fer-los fora de la vila. La multitud, en tornar, va incendiar les caselles de la Plaça Faura, on es considera que hi havia la caseta central dels burots. En l’incendi, també van ser cremades les caselles per vendre carn, que l’ajuntament havia decidit instal·lar a la Plaça Faura al gener de 1911 per centralitzar-ne la venda.
Les autoritats d’Artés, impotents davant la magnitud dels fets, demanaren reforços a la Guàrdia Civil de Manresa, de Barcelona, i als mossos d’esquadra dels pobles veïns. Les forces d’ordre públic que arribaven al poble es veien impotents per calmar els manifestants.
L’alcalde Serrat, amb dificultats, va aconseguir reunir el govern municipal i sembla que durant la sessió extraordinària predominà la proposta de presentar la dimissió en bloc. Aquest acord es va comunicar de manera més o menys secreta a alguns individus de la població i la notícia es va estendre per Artés molt ràpidament. Això va pacificar els ànims i l’avalot va minvar, molta gent es va retirar cap a casa i la nit va passar amb relativa tranquil·litat.
El dia 3 de gener es va mantenir la protesta en espera d’esdeveniments que aclarissin la situació. Les botigues continuaven tancades, els set-cents treballadors de Can Berenguer no assistiren a la fàbrica i els pagesos es mantenien units a la protesta sense treballar. Aleshores es va fer córrer la notícia pel poble que se celebraria un acte públic a un cafè. Es va celebrar amb un públic indignat que omplia l’establiment de gom a gom. Durant l’acte es va deliberar contra els burots i contra l’ajuntament i s’acordà dirigir-se a la casa de la vila en manifestació per demanar responsabilitats a les autoritats locals. Al cap de poc, davant l’ajuntament hi havia una gentada que cridava: ¡Fora l’Ajuntament! ¡Fora els consums! A continuació, l’alcalde va comunicar que ja havia dimitit i que el Govern Civil enviava un delegat per resoldre la qüestió.
Acabada l’entrevista, molts treballadors del tèxtil es reuniren i acordaren fundar una Associació Obrera per defensar els seus interessos. Bona part dels que s’apuntaren eren treballadors de Can Berenguer. Fins aquell moment, la fàbrica només tenia relació amb els fets perquè s’havia paralitzat per recolzar la protesta, però a partir d’aquest moment la revolta pren un caire més social. L’avalot puntual contra un nou impost i contra la gestió de l’ajuntament, es va convertint en un episodi de lluita obrera contra l’explotació que exercia l’única empresa del poble. L’horitzó de llibertat que havia obert la protesta permetia lluitar per unes condicions de treball i per uns salaris més dignes.
Mentrestant, i tornant a l’esfera política, es va constituir un comissió popular encarregada de fer les gestions oportunes per aconseguir un govern municipal independent del poder caciquista. La comissió estava formada per Lluís Galobardes, Josep Ballús, Josep Gibert, Josep Berenguer, Pere Capdevila, Salvador Galobart; Manuel Ponsa, Josep Datzira i Lluís Vidal, i els acompanyava el Dr. Claudi Sala, fill d’Artés i un dels màxims dirigents a l’ombra de la revolta.
En espera de la solució al conflicte, es mantenien els principals signes de protesta. El dia 4 de gener, les botigues només van obrir de 7 a 9 del matí perquè la gent pogués comprar el més necessari. Els treballadors van continuar sense assistir a la fàbrica. A les 8 del matí la comissió se’n va anar a Barcelona per negociar amb les autoritats, mentre arribava a Artés un delegat del Govern Civil que prometia el canvi d’ajuntament i que els consums no es cobrarien pel sistema de burots. Davant d’aquestes explicacions es va acordar que l’endemà obririen les botigues i es tornaria a treballar a la fàbrica. Per celebrar el retorn a la normalitat amb millors perspectives, aquella nit es va celebrar un ball amb una orquestra contractada per subscripció popular.
El 5 de gener, amb el retorn d’una relativa normalitat a Artés, el dimissionari alcalde Joaquim Serrat fou convocat pel Govern Civil per reunir-se amb la comissió del poble que ja era a Barcelona.
Per uns dies, diverses publicacions de tot Catalunya es va fer ressò del que succeïa al municipi. Mitjans d’informació tant importants com el Diario de Barcelona van fer un seguiment més o menys continuat dels fets i va publicar unes línies redactades per la comissió en les que s’explicaven els motius de la revolta (17-I-1917). Cal remarcar l’actuació d’aquest diari, ja que era conegut per mantenir una ideologia obertament carlina i conservadora impulsada des de la família Brusi, la propietària del mitjà. Altres mitjans que se’n feren ressò van ser El Poble Català –lligat al republicanisme nacionalista d’esquerres–, i El Diluvio, de tendència progressista i anticlarical. A la comarca els fets van ser seguits per La Reforma de Manresa, El Demócrata, La Montaña Republicana i el diari conservador de la Lliga Regionalista, El Pla de Bages.
De manera estricta, la revolta s’acaba aquí, però aquest fets de primers de gener de 1917 van obrir el camí per acabar amb el caciquisme i el monopoli de Can Berenguer.