Missatge d'error

  • Deprecated function: Array and string offset access syntax with curly braces is deprecated a include_once() (línia 14 de /home/artes/revoltadelsburots.artes.cat/themes/engines/phptemplate/phptemplate.engine).
  • Deprecated function: Array and string offset access syntax with curly braces is deprecated a include() (línia 485 de /home/artes/revoltadelsburots.artes.cat/sites/all/themes/theme967/template.php).
  • Deprecated function: Array and string offset access syntax with curly braces is deprecated a include() (línia 485 de /home/artes/revoltadelsburots.artes.cat/sites/all/themes/theme967/template.php).
  • Deprecated function: Array and string offset access syntax with curly braces is deprecated a include() (línia 485 de /home/artes/revoltadelsburots.artes.cat/sites/all/themes/theme967/template.php).
  • Deprecated function: Array and string offset access syntax with curly braces is deprecated a include() (línia 485 de /home/artes/revoltadelsburots.artes.cat/sites/all/themes/theme967/template.php).
  • Deprecated function: The each() function is deprecated. This message will be suppressed on further calls a _menu_load_objects() (línia 579 de /home/artes/revoltadelsburots.artes.cat/includes/menu.inc).
  • Deprecated function: implode(): Passing glue string after array is deprecated. Swap the parameters a drupal_get_feeds() (línia 394 de /home/artes/revoltadelsburots.artes.cat/includes/common.inc).

Les conseqüències

4

Després de la revolta, alguns grups d’obrers van construir mecanismes per lluitar contra l’opressió del caciquisme, com la fundació de l’Associació Obrera d’Artés, que estava molt relacionada amb les persones que freqüentaven el Cafè Nou. El seu local social era al carrer Ample núm. 8, el president fou Lluís Galobardes i el secretari Josep Datzira. Els estatuts foren signats per Claudi Sala, Josep Ballús i Lluís Galobardes. L’Associació volia defensar els interessos dels obrers i per això va iniciar el projecte de construir una nova fàbrica per trencar el monopoli en la demanda de treball industrial que tenia Can Berenguer.

Aquest projecte anava clarament en contra dels interessos de l’empresa Berenguer que, a partir de llavors, hauria de competir en salari per tal de tenir prou treballadors. Cal recordar, a més, que la indústria catalana travessava un dels millors moments de la seva història, servint a preus força elevats les comandes que li venien dels diversos països bel·ligerants. És a dir, el problema de moltes empreses en aquells moments era el de tenir prou maquinària, obrers i matèria primera per aprofitar l’oportunitat i poder utilitzar tota la seva capacitat productiva. En aquest context, la resposta de Can Berenguer fou la de decretar un locaut (tancament patronal) a partir del 3 de març del 1917. Aquesta acció no seguia una lògica econòmica dirigida a augmentar els beneficis, sinó que responia a una estratègia política i social encaminada a mantenir el poder sobre la població a llarg termini i, així, reproduir la situació viscuda fins aleshores. Per això, sembla que l’empresa va decretar el tancament patronal per debilitar l’economia del poble i impedir –o dificultar– la construcció de la nova fàbrica. La fàbrica de Can Berenguer va tancar deixant al carrer entre set-cents i vuit-cents treballadors.

Això va ser un cop molt dur per a Artés i moltes famílies hagueren d’emigrar a altres pobles per trobar feina. El Dr. Claudi Sala i la comissió que es va constituir durant la revolta es van encarregar de buscar llocs de treball per a la majoria. Unes sis-centes persones van ser col·locades a empreses de Manresa, Súria, Sabadell, Terrassa, etc.

Just mig any després del tancament de la fàbrica, el 3 de setembre del 1917, quan a Artés se celebrava la festa major, Can Berenguer va decidir acabar amb el locaut i reprendre l’activitat fabril.

Les setmanes següents a la reobertura hi va haver molta tensió. Es diu que el capità de la Guàrdia Civil menjava i dormia a la fàbrica per mantenir-ne la seguretat. Fins i tot, algunes persones que protagonitzaren provocacions acabaren detingudes i empresonades per algunes jornades.

La fàbrica, amb el temps, tornà a omplir-se, però mai com abans. L’obertura d’altres fàbriques més modestes al poble va trencar el monopoli que Berenguer tenia en la demanda de treball.

El locaut decretat per Can Berenguer per evitar que aquest projecte es fes realitat no va obtenir el resultat esperat. L’Ajuntament, que ja no estava dominat per l’empresa, va concedir els permisos a la Sociedad Anónima La Tèxtil de Artés amb celeritat –el juny del 1917–, per tal de construir un edifici destinat a fabricar filats i teixits de cotó. Era l’espai que avui coneixem com a Cal Sitjes.

La constitució de la cooperativa industrial que s’anomenava popularment La Fàbrica Nova fou construïda amb l’esforç de diferents sectors socials del poble –com propietaris de terres i botiguers, per exemple–, seguint l’esperit de la revolta.

L’experiència cooperativa de La Tèxtil d’Artés, en part, va fracassar, però va assolir un dels objectius principals de la revolta, trencar el domini de Can Berenguer i deslliurar el poble de «l’esclavitud» que representava. Entrada la dècada de 1920, Artés iniciava una nova etapa de la seva història econòmica, amb diverses fàbriques tèxtils i altres negocis que podien donar treball als seus habitants i, amb l’empresa més important –aleshores anomenada Manufacturas Berenguer, S.A.– decidida a professionalitzar la seva gestió sense interferir directament en la vida pública.

La Revolta dels Burots va significar un punt d’inflexió en la vida d’Artés. Tot i la resistència del vell poder, la política es va democratitzar, la societat es va alliberar i l’empresa finalment va adoptar un model de gestió adaptat a la competència i limitat a l’àmbit empresarial. Però tots aquests aspectes corresponen a una altra etapa de la història de la vila que altres estudis hauran d’abordar.